Megaperls

ROMA. CAPÍTOL 3

2005-02-24T14:18:00.000-08:00

Un corb va posar-se maiestàticament sobre l'Arc de Triomf per donar solemnitat fúnebre als mals auguris que el travessàven. La columna de centúries que penetrava l'Arc, com una descomunal verga que irrompís a l'entrecuix de la ingènua ciutat, escoltava un carruatge engalanat amb palmes verdes i matolls d'olivera: a dalt, Xèsquia Vastòrtia saludava amb coqueteria la xusma suada que l'esperava des de quarts de nou del matí.
- El bò es fa esperar, diuen, oi Menjablanc? - preguntava un pastor de Rèusium a la seva cabra.
- A veure si aquesta fa que tombi la truita d'una puta vegada - va sentenciar el taberner de la bodega "Tropical" -, i fa que el malparit del Cònsul de Tarragona se'n torni cap a la Via Augusta!
Sota pali, el cònsul romà es rascava el cul mentre observava amb la despreocupació dels imprudents el que anunciava l'evidència: Xèsquia havia tornat, i tothom l'aclamava com a última esperança per a l'alliberament de la ciutat.
- Aquesta xiqueta... noia, vull dir noia (ja parlo de Rèusim, tú), desperta molta simpatia entre la púrria de pagès... els deu agradar la seva pitrera...
- No és la pitrera, oh, Inconmensurable Cònsul -va atrevir-se a corregir el conseller Horaci Lencertu- és l'esperança de secessió de la Província.
- Tu en la teva línia "si l'encerto", Horaci.
- Hi ha mals auguris, Inconmensurable, veieu aquell corb dalt de l'Arc?
- Au va. No comencis. Sembles la meva mare...
Lencertu va esventrar el cònsul amb la mirada i va retirar-se abaixant el cap.
Ell també s'alegrava de l'arribada de Vastòrtia...en silenci.

ROMA. CAPÍTOL 2

2005-02-24T14:16:00.000-08:00

Un gat li miolava, a la lluna plena.
I ella ensenyava al patrici el que les nits li amagaven.
Onades d'un mar a la vora,
i remors de l'aire que les portava.
El romà estimava el que sentia,
res: tot allò que no tenia.
El conseller va bufetejar el bard, vermell de còlera i amb els ulls humits d'emoció continguda.
- Emporteu-se'l d'aquí! Fora! Fora de casa meva! Aquest trobador és un almogàver insurrecte, feu-lo fora de Roma immediatament... jo...jo...
El patrici es va tapar la cara en un gest tràgic, alçant l'altra mà com si vulgués apartar l'eco dels últims versos. Després va començar a sanglotar de debò i es va deixar caure gràcilment, per no espatllar la teatralitat de l'escena, sobre el divà de color borgonya que li havia regalat la seva mare poc abans de morir.
Mentrestant, a l'altre costat del bosc, a la vil·la pacificada de Reusium, Xèsquia Vastòrtia reia, amb l'afectació inaccesible de qui sap que agrada, les gràcies fàcils d'un pretor gal.
- Ai, ets tan ruc... però em fas riure tant. I dius que aquesta cicatriu te la va fer un lleó?
Xèsquia sabia com enredar un home per treure'n tot el profit, tan bé com que de segons quins homes se'n pot treure molt de profit, i de segons quins altres només un profit. Es pot dir que, en general, a Vastòrtia li interessaven els homes d'un sol profit, però per portar a terme el seu pla necessitava homes més versàtils. Aquest és el cas del bard, el jove guerrer africà i del pretor gal, tots ells homes amb habilitats paral·leles a les del seu entrecuix.
- Està molt bé... és molt grossa. Però suposo que saps fer altres coses a més de matar lleons i bàrbars, oi que sí?
- La meva mague sempgue em deia que que ega molt bon cuisiner... es diu cuisiner?
- No, guei, pegò és igual... JA-JA-JA! - va guiugue.

ROMA. CAPÍTOL 1

2005-02-24T14:13:00.000-08:00

Una broma pesada suspesa a l'aire augmentava el pes del silenci d'un matí pos- coital. El jove centurió Khaled l'Africà, heroi de les mítica conquesta de Marrakech, va acaronar els cabells de la noia nua que jeia al seu costat.
- Xèsquia... -va dir-li a cau d'orella- ... me n'he d'anar, el procònsul m'espera a primera hora.
- ...mmmm... aquell eunuc... mata'l, vaaaaa... Porfi-porfi-pofi!! - va respondre Xèsquia llevant-se amb un somriure juganer després d'una nit de foc.
- Vols que el mati? De veritat vols que ho faci?
Vastòrtia començava a adonar-se de la seva influència sobre el jove guerrer africà. Les conseqüències històriques d'aquella broma pesada matinal podien fer- la riure la resta de la setmana, potser fins i tot perpetuar el seu nom per la resta de la historia. Vastòrtia va mirar fixament Khaled. Va posar suaument la mà sobre les seves cames musculades i va resseguir la línia que dibuixaven els seus abductors fins arribar a la zona on es perd l'enteniment.
- Torna aquesta nit i t'ho diré, amor meu...